RESUM

Teleporqueria, telescombraries, telerealitat… són paraules que s’han incorporat al nostre llenguatge els darrers anys i que normalment són utilitzades per atacar a altres, mai per descriure el que un fa o li agrada. On comença la teleporqueria? És una difícil pregunta, però en tot cas està clar que les nostres graelles televisives s’han vist cada cop més envaïdes per programes que fa uns anys haurien avergonyit tothom i que avui tenen uns índexs d’audiència que fan que s’hi mantinguin.

DESENVOLUPAMENT

1. Teleporqueria?

La primera cosa que ha de fer qualsevol intent d’anàlisi seriosa d’algun fenomen és definir bé el seu objecte d’estudi. Això en aquest cas és sempre difícil: l’interrogant és si realment existeix la teleporqueria i exactament què ho és i què no ho és, o si parlem d’un tipus de programa o d’una manera de fer televisió (existeixen, per exemple, els informatius porqueria?). I el cert és que no hi ha una única resposta, que totes són subjectives i que el límit és molt relatiu. Segurament hi hauria alguns noms de programa o de professional que ens vindrien al cap i en què la gran majoria hi coincidiria, però n’hi ha d’altres en què ja no estaria tan clar. De manera que cadascú posa el seu propi límit al que és i no és teleporqueria. Per si us pot servir, el CAC intenta fer una definició més o menys “acadèmica”:

Els espais teleescombraries són aquells que menyspreen la dignitat de les persones, que no respecten la vida privada o la intimitat, que inciten a la violència o que utilitzen un llenguatge massa barroer.
Aquests programes tenen com a únic objectiu: obtenir la màxima audiència amb continguts barats i senzills de produir i, sovint, converteixen en espectacle la vida de determinats personatges que són manipulats a canvi de diners o celebritat.

Per intentar entendre bé el transfons d’aquesta qüestió, primer de tot cal tenir present el que plantejàvem en una unitat anterior sobre el funcionament econòmic del negoci de la televisió i de com afecta això a l’elecció de programes. A partir d’aquí, sabent que es fan programes d’aquests per qüestions econòmiques, cal no oblidar que un requisit perquè es facin és que tinguin audiència i per tant podem preguntar-nos per què tenen audiència i què ens ha de fer plantejar això com a ciutadans.

2. Activitat: anàlisi d’un fragment

Aquest és un fragment d’un conegut programa de tarda (que entre d’altres coses té entre els seus mèrits un cas que va acabar en assassinat) en què s’entrevista una mare i el seu fill. A sota teniu algunes possibles preguntes:

1.  El programa es planteja com un programa d’humor? Per quina raó porten convidats? Per què riu el públic?

2. Com definiries l’actitud de la presentadora? Creus que li importen els dos convidats i el problema que tenen? Diries que està afectada?

3. (segons la resposta anterior) Si li importen, per què els fa fer el ridícul (la gent se n’està rient)? I si no li importen, per què els convida?

4. Pensa persones (o llocs) a qui acudir quan hi ha un problema familiar, emocional… La Patricia és algun d’aquestes persones? Creus que un  professional podria arreglar un problema així en una entrevista de deu minuts?

5. Creus que han fet alguna entrevista amb aquests dos abans del programa, és a dir, ja sabien com era el noi? Com és que surten cartells escrits amb frases que acaba de dir un convidat? Creus que els escriuen en aquell moment o ja els tenien preparats?

6. Creus que és casualitat que hi hagi una càmera preparada a la porta per seguir algú que vol marxar? I per què el segueix la càmera si ell ha dit que vol marxar i no vol parlar més? Què pot buscar el realitzador fent que un càmera el vagi seguint?

7. Què creus que pensa la mare sobre la situació i sobre els riures del públic?  Com reaccionaries tu si expliques una desgràcia i la gent es riu? Per què creus que deu haver anat al programa a explicar tot això, què espera que passi?

8. T’ha fet riure la situació? Per què creus que ens fa riure veure una mare que aparentment sembla desesperada i un fill menyspreant-la d’aquesta manera?

3. Pregunta per al debat: tenim la tele que ens mereixem o veiem el que fan?

L’eterna pregunta de la gallina i l’ou. Al voltant d’aquesta qüestió sempre hi ha hagut dos arguments oposats:

a) L’un, generalment defensat per productors o presentadors d’aquest tipus de programes (per exemple el Josep Mª Mainat o el Xavier Sardà) és que si es fan programes així és perquè a la gent li agraden, i que en tot cas el problema és de la societat, no d’ells.

b) L’altre argument és el que respon que si la gent mira això és perquè és el que fan i que quan han fet altres coses de qualitat també s’han mirat.

En qualsevol cas, és bo de plantejar aquesta pregunta a l’aula, de fer reflexionar sobre si realment agraden aquests programes, per què agraden, si aporten alguna cosa, si la televisió ha d’aportar coses o simplement ha d’entretenir i ja està, per què hi ha gent que els mira i després diu que són una porqueria…

Un parell d’opinions oposades al respecte per ajudar al debat:

En una democràcia s’ha d’acceptar sens dubte que el poble té sempre seny quan escull. I segons això caldrà dir, no només que l’audiència és la causa de la programació, sinó també que n’és la responsable. Dit d’una altra manera: que cada poble té la televisió que es mereix.

Gustavo Bueno, Telebasura y democracia

La televisió governada pels índexs d’audiència contribueix que pesin sobre el consumidor suposadament lliure i il·lustrat les imposicions del mercat, que res tenen a veure amb l’expressió democràtica d’una opinió col·lectiva il·lustrada, racional, d’una raó pública, com pretenen fer creure els demagogs cínics.

Pierre Bordieu, Sobre la televisió

I una altra de menys acadèmica, però molt clara, del conegut humorista Forges:

Para que haya un Gran Hermano hacen falta millones de primos.

4. Què hi ha entre bastidors d’un programa així?

Per endinsar-nos una mica en aquesta manera de fer televisió, us proposem dos fragments d’un excel·lent llibre sobre la teleporqueria, escrit per una periodista que ha treballat en programes com aquests i explica experiències pròpies i de companys de feina. En el primer fragment ens ensenya com era l’escaleta que fan servir al plató al moment de la gravació d’un programa:

Noche de estreno. La escaleta del programa está resuelta, salvo cambios de última hora. El equipo de redacción ha trabajado trece horas diarias, a pleno rendimiento, pero creo que merecerá la pena. Habrá de todo: risas, lágrimas, sexo, locos; de todo. Hablaremos de los conflictos de pareja, de las manías, de los malos tratos, de los cuernos. Todo eso. Les pasoel contenido y el orden del programa.

CABECERA Y PRESENTACIÓN

Bloque 1

Presentación de expertos mesa.

Presentación fila vip (atención: resaltar la presencia del marichulo loco)

Paso a publicidad

Bloque 2

Da la palabra a la feminista 1 (se decidirá a última hora. Puede ser Massiel o la psicóloga del programa de la tarde) y el doctor Cabeza.

Testimonio 1 del público. Historia del marido y la secretaria.

Los testimonios siguientes se decidirán sobre la marcha.

Habla el marichulo de la fila vip (que parezca que habla de repente, como si se exaltara).

Una feminista del público (o Josefina o Pepa) le dará caña.

Que se levante el celoso que no deja que su novia vaya con minifalda.

(OJO, producción, que nos acordemos de que la novia tiene que entrar después de la publicidad con minifalda. Se supone que el novio no lo sabe)

Paso a publicidad (durante el revuelo) (anunciar que luego tendremos malos tratos)

Bloque 3

Bloque manías

Los testimonios de malos tratos los colocaremos en cualquier momento, en función de la publicidad de las demás cadenas, y los venderemos como las manías llevadas al extremo, a la patología.

Testimonio celos

Suegras y demás parientes.

Desorden (pelos en el lavabo) […]

(La novia del celoso entra con minifalda. Cristina la mira alucinada y se vuelve hacia el novio. Risas) […]

El segon fragment pertany a una part on explica com aconsegueixen els testimonis per als programes. Explica diferents maneres, per exemple, com els redactors van pels mercats intentant captar, en paraules seves, “marujas: no me sirve nadie que haya leido un libro en los últimos cinco años”. Una altra manera és recórrer a les bases de dades de persones que hagin sortit en programes d’altres cadenes. Una altra és trucar indiscriminadament a números de la guia telefònica d’una zona determinada i preguntar directament, per exemple, “Mire, le llamo de la tele, para un programa sobre sexo ¿usted tiene algún problema sexual?” La resposta de tothom és penjar el telèfon, però al final (a la trucada 70) algú diu que sí. I si fallen tots els mètodes, encara queda l’últim, el que explica en aquest fragment. Es tracta d’un moment desesperat perquè necessiten noies verges per a un programa sobre sexe i no en troben i el director convoca una reunió:

– ¿Sois periodistas o qué sois? Pues bien, esto ha dejado de ser una redacción para ser un encierro, de aquí no sale nadie ni a cenar ni a nada hasta que no tengamos vírgenes. Aunque lo que me pide el cuerpo es echar a tres de vosotros. Quizá lo haga.

No lo creerán, pero esta escena está dirigida a hombres y mujeres, con carrera universitaria, casi treintañeros, solventes, sin taras, que, ante una reconvención como ésta, se quedan. […]

– Hola, Sara, soy silvia

– Hola, ¿qué tal?

– Desesperada. No encuentro vírgenes. ¿Tu vendrías?

– Puf… ¿Cúanto?

– No sé, te lo miro y te digo algo, ¿vale?

(Sara es una colega de Silvia. Estudia arte dramático en el conservatorio.)

– He encontrado una chica de veintiocho años que es vírgen. Es enfermera y podria venir.

– ¿Y qué tal habla? -dice la ayudante de dirección.

– Bien, muy bien. Creo que entrará al trapo de todo lo que queramos.

– Perfecto. Ya tenemos una. ¿Tiene alguna amiga como ella?

– No sé, ahora veré. Pero hay un problema: pierde la guardia en el hospital ese día y sólo pide que le compensemos la noche.

– Y eso ¿cuánto es?

– No sé, unas treinta y cinco mil pesetas, supongo.

[…]

– Sara, ¿no tendrás una compañera de clase que quiera venir?

– Dame un dia, ¿vale?

– Venga. Gracias, cariño. Un besito. Te llamo.

MÉS MATERIAL

Un interessant reportatge sobre els programes de telerealitat de la sèrie Visió impossible, de BTV:

Visió impossible-Btv

Un article sobre l’última joia de la teleporqueria: http://www.lavanguardia.com/television/20121019/54353226334/gandia-shore-television-desmadra.html

Un parell de llibres amb explicacions, reflexions i testimonis sobre la teleporqueria:

Mariola Cubells, Mírame, tonto, Las mentiras impunes de la tele, Robinbook, 2003

Lorenzo Díaz, La caja sucia, La esfera de los libros, 2005

Per a una ciutadania crítica és un material creat per Xavier Breil per a AulaMèdia,
sota llicència de Creative Commons.